En Jordi "ja estic"

De vegades, la memòria et juga males (o bones) passades. Així, una olor, un lloc o una frase et transporten de sobte i sense cap raó aparent a un instant passat, a un moment enterrat a la teva memòria i que sense cap raó evident aflora.

Això em va passar ahir jugant a la piscina amb la meva filla. I és que després d'una eternitat dins l'aigua (uns cinc minuts mal contats, aproximadament!), ens va fer saber que ja volia sortir, cridant repetidament el clàssic "ja estic! Ja estic!".

I la màquina del temps es va posar a funcionar.

Sant Celoni. Escola Avet Roig. Any 1988. Hora de dinar. Els grans (això pensàvem que érem), en Miquel, en Marc, en Josep, en Jordi, l'Aniol i jo mateix, estem acabant de dinar, i com sempre veiem passar a la Montse (cuinera, cambrera, monitora i altres funcions) de la mà amb en Jordi (un nen rosset, simpàtic i rialler, d'uns sis o set anys) corrent cap al lavabo. Ell es queda a dins, la Montse surt per proseguir amb les seves tasques i nosaltres, els grans!, ja esperem el ritual. Pendents, passa un minut, dos o cinc i, de cop, la veueta de'n Jordi ressona dins el bany: "Ja estic! Montseeee, ja estic!". La Montse torna a córrer, els riures esclaten i el bateig ja és un fet: Jordi "ja estic".

Mentre m'asseco i treiem l'Emma de la piscina, la meva dona em pregunta per què somric...